Ignasi Prat

Tokio Blues, es va convertir ràpidament en un Best Seller i Haruki Murakami en un escriptor de culte. La novel·la explica la historia del trànsit de l’adolescencia d’en Toru, un jove força freak, estudiant de literatura i teatre, en el Tokio de finals dels 60, que rebrà una educació vital i sentimental al costat de dues (i molt diferents) protagonistes: L’hermètica Naoko i la vital Midori.

La novel·la està escrita en passat, ja que és el mateix Toru, el que sentat en una avió de Lufthansa, rememora aquella època 18 anys més tard (sense que el lector sàpiga ben bé perquè), amb un tò melancòlic que recorre tot el llibre.

“Era cert: vivint alimentem la mort. Però allò només era una part de les moltes veritats que hem d’aprendre. No hi ha cap veritat que ens pugui calmar el dolor. L’únic que podem fer és superar-lo i aprendre’n alguna cosa, sabent que el que aprendrem no ens servirà per afrontar el pròxim patiment”

Aquest és principal ensenyament de la novel·la. Pots plantar-te o seguir endavant malgrat no impliqui progrés, tot recobert d’un nihilisme molt zen.

És un blues certament, però dels comercials diría jo. La novel·la té bon ritme, una àgil lectura i una descriptiva narrativa, però el que no m’ha convençut són els personatges. En la meva opinió els he vist massa lleugers i alhora massa hiperbòlics. Surreals en una paraula. No acabo d’empatitzar amb tot el que està succeïnt ni entenent aquest spleen en que estan submergits, però potser tot i ser molt occidental la novel·la en alguns aspectes i referències, sóc jo el que no entén com son els adolescents de l’altre cantó del planeta, o potser es que m’he fet gran

• • Comments [1]
  • Tags [escriptores, haruki murakami, libros, tokio blues]
  • Categories [Libros]